Els noms dels vents
Mitologia dels vents
Segons la mitologia grega, els vents eren divinitats de l’element aeri, fills d’Astreu i d’Eos. Per tenir-los dominats, els Déus els van tancar en una caverna sota la vigilància d’Eol i només els deixaven sortir quan Zeus ho requeria.
Els vents principals eren quatre: Bòreas, Notos, Euros i Zèfir, que coincideixen amb els punts cardinals i estaven relacionats també amb les estacions. La seva importància en l’agricultura i en la navegació va propiciar que fossin objecte d’un culte particular.
- Bòreas, el vent del nord, tenia les habilitats de fer els canvis en les estacions i era qui portava el fred aire hivernal.
- Notos, el vent del sud, portava les tempestes de finals de l’estiu i de la tardor.
- Zèfir, el vent de l’oest, era qui portava les suaus brises de la primavera i principis de l’estiu.
- Finalment estava Euros, que era el vent de l’est, i que no estava associat a cap de les estacions, tot i que era el que portava la calor i les pluges per això se’l representa amb una gerra d’aigua invertida.
Rosa dels vents
Com s’ha pogut comprovar, els vents es diferencien segona la direcció de la que bufen i per denominar-los, o bé es parla del sector geogràfic concret d’on ve, o bé se li dóna un nom propi.
Per representar els noms dels vents i el lloc d’on venen, es fa servir la Rosa dels vents. En les cartes de navegació, on també es coneix com a rosa nàutica, es representa per 32 rombes units per un extrem i l’altre assenyalant el rumb sobre el cercle de l’horitzó. Sobre aquest se situa la flor de Lis amb què s’acostuma a representar el nord.
Els noms actuals
La major part dels noms de la rosa dels vents tenen origen romà.
Tramuntana (N): Procedeix del llatí transmontanum que vol dir “d’enllà de les muntanyes” o de “l’altra banda de les muntanyes”. Quan els romans veien que el vent venia del nord deien que aquell vent aplegava a Roma des de més enllà de les muntanyes que hi ha al nord d’Itàlia, és a dir, transmontanum dels Alps.
Mestral (NO): En la península itàlica el vent que bufa amb més freqüència és el del nord-oest, oest, per aquest motiu l’anomenaven magistrale, que vol dir “mestre”, “principal”. D’aquest mot llatí en la península ibèrica al passar el temps se’n va derivar la paraula mestral.
Gregal (NE): Els romans es referien al vent que venia de la direcció nord-est com el provinent de Grècia, és a dir, graegale, que vol dir “referent als grecs”.
Llevant (E): La paraula llatina de la qual deriva és de levante, que vol dir “aquell que s’alça” fent-hi referència al sol, és a dir, per on surt el sol.
Xaloc (SE): Aquest nom no ve del llatí sinó de l’àrab, ve de la paraula shalúq, que vol dir suau o fluix.
Migjorn (S): El seu nom prové dels termes mig i jorn (giorno en italià) en al·lusió al pas del sol per la meitat del seu curs, per tant, quan el sol està al sud.
Garbí o Llebeig (SO): La paraula Llebeig deriva de la veu llatina libs que vol dir “de Líbia”, perquè és d’allí des d’on bufa el vent. El mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu Trípoli en àrab.
Ponent (O): Prové de la paraula llatina ponente, que vol dir “que es pon”, allà on es pon el sol. És a dir, que el ponent és aquell vent que bufa des d’allí on es pon el sol.
Referències
- El cel dels mites (Consulta 13/06/2017): http://blocs.xtec.cat/elceldelsmites.
- L’origen dels vents. Revista Sàpiens (Consulta 13/06/2017): http://blogs.sapiens.cat/batecsclassics/
- Servei Meterologic de Catalunya (Consulta 13/06/2017): http://www.meteo.cat/wpweb/divulgacio/
- Meteorologia del Pallars (Consulta 13/06/2017): meteopallars.blogspot.com.es
