La importància de la termoclina

En general, a la columna de l’aigua es dona una baixada de la temperatura a mesura que augmenta la profunditat. És freqüent observar una capa superficial on la temperatura és més elevada i relativament uniforme (anomenada capa de barreja) degut a la turbulència generada per l’acció del vent. Quant més elevada sigui la celeritat del vent, major serà el gruix d’aquesta capa.

Seguidament, trobem una capa de transició caracteritzada per una marcada disminució tèrmica: la termoclina, paraula que fa al·lusió al fort gradient (clina) tèrmic (termo) existent. A casi totes les latituds, existeix a l’oceà com a mínim una termoclina al llarg de l’any, per això es denomina termoclina permanent. Depenent de les condicions meteorològiques i de l’època de l’any, poden aparèixer, generalment pròximes a la superfície i comunament amb un major gradient, altres termoclines denominades estacionals (figura 1).

Per últim, en profunditat existeix una capa de temperatura més uniforme i relativament baixa, a la zona d’aigües profundes.

Si centrem la nostra atenció a l’efecte de la termoclina estacional sobre els organismes, cal observar primer l’evolució de la columna d’aigua al llarg d’un any (figura 2) a les nostres aigües superficials.

A la primavera es comença a escalfar la superfície de l’aigua i es pot apreciar la termoclina (observar mes d’abril a la figura 3). A l’estiu hi ha una major variació de temperatura i la termoclina resulta molt evident (mesos de juny i agost a la figura 3). Hi ha menys vent a la superfície, formant-se així una capa superficial amb una temperatura i viscositat molt diferent a la inferior, creant-se estrats. Amb els temporals de la tardor, la termoclina es pot trencar (mes d’octubre figura 3) i a l’hivern es continua la tendència (mes de desembre figura 3) fins arribar a una situació de distribució vertical homoterma (mes de febrer figura 3), és a dir, amb una temperatura constant.

La termoclina pot suposar una barrera que evita el contacte entre dues masses d’aigua, el que pot afectar de les següents maneres:

• Als oceans, les aportacions d’oxigen procedeixen de l’atmosfera i els productors primaris. Amb l’existència d’una termoclina, el productors primaris, que es troben majoritàriament a les capes superficials, queden per damunt de la capa de separació i l’oxigen no arriba a la massa d’aigua inferior. Tot i que per sota de la termoclina existeixen productors d’O₂ també hi ha consumidors, el que fa reduir la disponibilitat d’oxigen.
• Els nutrients presents a les zones profundes poden estar disponibles pel fitoplàncton (exemple de productor primari) si existeix un ascens de la profunditat a la superfície. En cas de trobar-se la termoclina, no arribaran els nutrients.
• La sedimentació de partícules orgàniques o inertes, com per exemple, organismes morts o deposicions, queda frenada per la termoclina, acumulant-se a la capa superior.
• L’acumulació de les anteriors partícules comentades impedeix la penetració de la llum, el que evita que arribi als organismes inferiors i, per tant, no es pot realitzar la fotosíntesi.

Aprofitant que, aquestes alçades de l’any, el fitoplàncton ja ha rebut grans aportacions de nutrients, esperem i desitgem que tots els nostres lectors també gaudiu d’uns bons àpats i de la calorosa companyia de familiars i amics per les festes. Bon nadal!

Imatges

Figura 1: Extreta de la pàgina 15 de la referència (1).

Figura 2: Extreta de la pàgina 13 de la referència (4).

Figura 3: Inspirada en la figura 3.5 de la pàgina 45 de la referència (2).

Referències

1. ROSÓN PORTO, G.; VARELA, R. A. (2002): Manual de oceanografía física descritiva. Universidade de Vigo (Vigo).
2. COGNETTI, G.; SARÀ, M.; MAGAZZÙ (2001): Biología marina. Ariel ciencia (Bologna).
3. Apunts Ecologia. Tercer curs de la llicenciatura de Ciències del Mar. Universidade de Vigo.
4. Guia didàctica de la Gymkhana dels mars (El Mar a Fons): elmarafons.com