La vida a les grans profunditats
En els oceans, a mesura que es descendeix, la intensitat de la llum disminueix, quedant molt poca llum per sota dels 200 m on acaba la plataforma continental. I si seguim baixant, més enllà dels 1000 m, trobarem que la foscor és total. Aquest és l’hàbitat més extens i uniforme del planeta i els animals que s’hi troben hi viuen en un crepuscle etern.
Característiques generals
En les grans profunditats, a part que la llum és pràcticament inexistent, la temperatura es troba entre els 5 ºC i 6 ºC a les capes compreses dels 500 als 1000 metres i, per sota, continua disminuint. A més, els corrents normalment són més lents i la pressió es aproximadament 100 vegades major que la pressió en la superfície del mar.
Pel que fa a la concentració d’oxigen és molt diferent respecte la plataforma continental. L’oxigen dissolt que penetra en els oceans prové de l’atmosfera i del producte de la fotosíntesi. A mesura que ens endinsem des de les capes superficials a les més profundes l’oxigen va disminuint, pel fet que es segueix utilitzant en la respiració i en l’activitat bacteriana sense ser produït, ja que a partir dels 200 m no es realitza la fotosíntesi. En profunditat, per tant, l’oxigen és escàs.
Amb totes aquestes condicions, a mesura que es descendeix la vida es fa cada vegada més difícil. Tot i així, aquest hàbitat té una gran diversitat d’organismes.
Els organismes de les grans profunditats i les seves adaptacions
Els animals de les grans profunditats són molt fàcils de reconèixer per tota una sèrie d’adaptacions morfològiques. A mesura que disminuïm la profunditat, disminueix la possibilitat d’alimentar-se, així que els depredadors només ocasionalment trobaran alguna pressa. Per aquest motiu, molts peixos s’han adaptat en el curs de la seva evolució i han desenvolupat unes boques enormes i estómacs extremadament dilatables, per poder ingerir presses fins i tots més grans que ells mateixos. Així per molt que hagi absència de menjar poden ingerir molta quantitat.
Uns bons exemples d’aquest tipus d’adaptació són els raps abissals, que habiten dels 2000 a 5000 m i tenen la boca més grans i els dents més llargs.
La presència de fotòfors, òrgans especialitzats per emetre llum, també és una de les adaptacions més significatives. Aquests òrgans tenen unes funcions molt concretes, serveixen per identificar a les seves preses, i sobretot, com l’atracció per la reproducció.
Així també les coloracions són una adaptació comuna. La majoria no tenen colors vius ni brillants. Mentre que la superfície corporal dels peixos és molt fosca, de color negre, els crustacis són de color vermell uniforme. Pel que fa als ulls, hi ha animals que els tenen molt reduïts com els peixos que viuen entre els 1000 i els 3000 m de profunditat, i d’altres els tenen molt desenvolupats o bé no en tenen, com és el cas del crustaci Pentacheles sp.
Els estudis de les grans profunditats..
Les profunditats son unes zones de difícil accés i, per tant, de difícil estudi. Tot i així, hem d’entendre que les conques oceàniques no són un món extern i aïllat, sinó una zona dinàmica de l’oceà global, potencialment sensibles als canvis climàtics globals ja que aquests afecten a la circulació oceànica.
En els últims 180 anys els descobriments dels científics han produït canvis revolucionaris en la forma d’entendre les grans profunditats oceàniques.
Aquests avenços en la ciència marina s’han aconseguit gràcies a les noves tecnologies de captació sensorial i medició, nous vehicles i sistemes de navegació que permeten el treball en àrees molt remotes i de difícil accés.
La col·laboració entre científics i exploradors ha proporcionat una nova visió del mar que ajuda a entendre la interdependència dels aspecte físics i químics, així com la influencia de l’home sobre el medi.
Referències
- COGNETTI, G.; SARÀ, M.; MAGAZZÙ (2001): Biología marina. Ariel ciencia (Bologna).
- ROSÓN PORTO, G.; VARELA, R. A. (2002): Manual de oceanografía física descritiva. Universidade de Vigo (Vigo).
- VVAA (2007): Más profundo que la luz. Universidad de Bergen (Noruega)
