L’aqüicultura (Part 2)

L’aqüicultura continua sent un sector de la producció creixent i important per a l’alimentació. Gairebé el 50% de la producció d’aliments al món prové del sector aqüícola. L’any 2030 es preveu un creixement de la població tan gran que la demanda de productes aqüícoles estarà al voltant dels 70 milions de tones addicionals a les actuals. En l’àmbit global, l’aqüicultura és un mercat concentrat, on la Xina és el principal país productor.

Espècies marines produïdes al Sud d’Europa i al mar Mediterrani

L’orada (Sparus aurata), el llobarro (Dicentrarchus labrax) i el turbot (Scophthalmus maximus) són les espècies de peixos marins més importants dels països europeus meridionals. On cal sumar també la corvina (Argyrosomus regius), peix produït en diversos països mediterranis. Grècia és el principal país productor d’orada i llobarro i Espanya és un dels principals països productors de turbot (es produeix en l’Europa atlàntica).

Tipus d’aqüicultura

Segons l’espècie poden distingir-se diferents classes d’aqüicultura:

Cipricultura, cultiu de ciprínids (Carpes)
Conchicultura, cultiu de mol·luscs bivalves
Miticultura, cultiu de musclos
Ostricultura, cultiu d’ostres
Piscicultura, cultiu de peixos
Venericultura, cultiu de cloïses

Segons la densitat del cultiu, podem diferenciar entre les diferents classes:

Aqüicultura intensiva: sistema que busca una major producció en el menor espai i temps possible.
Aqüicultura extensiva: sistema de producció on la intervenció de l’home és mínima i s’aprofiten al màxim les condicions naturals.
Aqüicultura semiextensiva o semiintensiva: sistema en el qual l’home intervé en l’aportació d’aliment i en l’addició d’alevins, cries de peix.

Segons la zona de cultiu:

Al mar, en vivers, gàbies o “bateas” (embarcacions de fons pla amb la proa quadrada).
En zones intermareals, tals com salineres.

Segons el cicle de cultiu:

De cicle complet o integral, abasta el desenvolupament de tot el cicle vital de les espècies.
Cicle parcial, comprèn el desenvolupament de part del cicle vital de les espècies.

L’aqüicultura ecològica

A diferència de l’aqüicultura convencional existeix l’anomenada aqüicultura multitròfica integrada, la qual no utilitza ni greix ni farina de peix, és un plantejament respectuós amb el medi ambient que realment té en compte l’ecosistema circumdant, tot i que és una part marginal de l’aqüicultura mundial.

L’aqüicultura ecològica utilitza sistemes de neteja del fons de les gàbies, on les gàbies s’alcen fins a la superfície i són capaces de surar, gràcies a un cinturó de tubs amb aire que l’envolten. Al fons d’aquestes gàbies s’introdueixen estructures que contenen musclos o altres mol·luscs capaços de fer de filtre, netejant l’aigua dels excrements dels peixos. Fins i tot es troben gàbies on mitjançant sensors infrarojos són capaces d’interrompre l’alimentació quan detecten aliment inutilitzat que es diposita al fons.

Avantatges de l’aqüicultura

Actualment hi ha una demanda de peix molt elevada de tota la població mundial, el consum i la demanda ha crescut de manera intensa en els països industrialitzats i en vies de desenvolupament. L’aqüicultura és una solució per augmentar la quantitat de peixos que arriben a la població a un preu més assequible, i d’aquesta manera la població amb menys possibilitats econòmiques pot seguir nodrint-se d’aquesta proteïna.

Per altra banda, degut a l’aqüicultura es redueix la pressió sobre espècies que estan en perill d’extinció, com són la majoria de peixos depredadors que trobem a les piscifactories.

També es pot comprobar la traçabilitat del peix produït i d’on prové amb exactitut.

Però, podem trobar inconvenients?

L’any 2009, l’aqüicultura mundial va produir 73 milions de tones de productes aquàtics (88.120 milions d’euros), enfront 65 milions de tones capturades de la pesca per al consum humà. Les captures de pesca total pujaven a 88,9 milions de tones, però d’aquests 24 milions es destinen a usos diversos, principalment a pinsos (ramaderia i aqüicultura entre d’altres).

Per tant l’aqüicultura moderna no és una resposta a la sobrepesca. Les espècies necessiten grans quantitats d’aliment per créixer, per produir 1 kg de gambes es necessiten entre 2,5 i 5 kg de peix salvatge. En el cas de la tonyina roja en gàbies, a Malta, posa en perill les poblacions locals de verat i sardina que s’utilitzen per nodrir els grans peixos depredadors. Per tant l’aqüicultura no ajuda necessàriament a aturar la sobrepesca als oceans del món.

Gran part de l’aqüicultura es dedica a l’engreix de peixos carnívors com el salmó i la tonyina, alimentats per sardines, verat o anxoves, les quals són comestibles per l’home i a més tenen un preu molt més baix. Al final, es fa servir molta més carn de peix que la que es produeix, i la pressió sobre les reserves de peixos no disminueix, des d’aquest punt de vista no sembla una alternativa a la pesca per als països subdesenvolupats on molt poques persones es poden permetre comprar salmó fumat.

Un altre factor que es posa en dubte és l’ús d’antibiòtics. A les piscifactories trobem una gran concentració de peixos en un espai reduït, això provoca una disminució considerable de l’oxigen a l’aigua i la necessitat de fer servir antibiòtics.

Per altra banda, els peixos provinents de l’aqüicultura no són de tan bona qualitat com els que estan en estat salvatge, tenen major quantitat de greix i menys àcids grassa omega 3, pel fet que no poden realitzar el cicle de vida com ho farien en estat lliure, amb les seves respectives migracions per exemple.

També s’ha vist que els animals que viuen a les piscifactories afecten les espècies que viuen a l’oceà mitjançant paràsits, els quals transmeten a altres individus que passen a prop al migrar. A causa de la gran concentració de peixos que hi ha a les piscifactories i a les seves condicions, als paràsits i malalties els resulta més fàcil proliferar i per això poden tenir malalties i paràsits que en estat salvatge no tindrien, sent capaços de transmetre-les a les espècies que viuen en llibertat.

Per tant, tot sembla apuntar al fet que l’aqüicultura ecològica és la manera més sostenible que actualment existeix per a combatre la gran demanda mundial de peix a un preu assequible. Sempre hem d’intentar anar cap a una societat més sostenible i respectuosa amb la natura. Per això ens podem fer responsables d’esbrinar la procedència de l’espècie que comprem i així poder decidir quin tipus de peix volem menjar.