Potencial i límits de la ciència ciutadana

El passat 21 de novembre el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), la Societat Catalana de Biologia i la Institució Catalana d’Història Natural van organitzar  la XV Jornada de Ciència Ciutadana i ens van convidar a la taula rodona final. En ella, se’ns va preguntar sobre el potencial transformador i els límits de la ciència ciutadana (en endavant, CC). Ens ha semblat interessant compartir les nostres aportacions i les reflexions generades aquella tarda.

Quin potencial transformador té la ciència ciutadana?

Aquesta pregunta la podem entendre o enfocar des de diverses perspectives. Comentem aquelles que coneixem per la nostra experiència des d’Anèl·lides, serveis ambientals marins, on treballem l’educació ambiental i la divulgació científica del medi marí, tant a un públic escolar com la ciutadania en general.

La primera perspectiva, és aquella relacionada amb l’educació ambiental (en endavant, EA). La creixent necessitat de tenir ciutadans alfabetitzats científicament i que puguin implementar accions individuals en la conservació de la biodiversitat, entra en contacte amb l’ús de la CC. Ja que aquesta pot servir, a més d’incrementar el coneixement, per millorar les actituds envers l’ambient i potencialment convertir aquestes actituds en un canvi de comportament de la ciutadania, de manera que es preocupi pel context de les comunitats en les que es mou i pugui incloure les ciutats dins dels processos ecològics. Si dirigim EA cap aquest camí, permetem als participants que adquireixin nous coneixements a partir de la seva pròpia experiència i, aquest coneixement pot servir per fer que el canvi succeeixi, a més que possibilita viure un aprenentatge col·laboratiu en la comunitat de la qual formen part, el que facilita obtenir coneixement a partir d’experiències compartides i la interacció amb els altres membres del grup.

D’aquesta manera es poden començar a abordar els temes ambientals amb una visió més holística que permet, tant preparar als ciutadans en la conservació de la biodiversitat com propiciar en els mateixos la capacitat de vincular el problema amb la dimensió humana, el canvi climàtic o el consumisme.

La segona perspectiva, és en el vessant educatiu.

La CC és una de les estratègies que permet la integració entre de diversos corrents educatius.

• La primera d’elles seria l’aprenentatge autèntic, on es busca que a partir d’activitats integrades en la vida real, els estudiants puguin desenvolupar certes habilitats, com el pensament crític, la resolució de problemes, l’observació científica o els mètodes de cerca.
• La segona seria l’aprenentatge significatiu, formulat per Ausubel, on s’indica que perquè un aprenentatge sigui significatiu (i s’integri a la xarxa cognitiva de l’individu), la informació nova s’ha de relacionar amb informacions i estructures preexistents, de manera substancial, produint-se un procés de construcció sobre la base dels aprenentatges anteriors.
• I, per últim, tindríem l’educació experiencial, on s’assegura que el fet de desenvolupar habilitats per resoldre problemes que es donen en espais en els quals l’estudiant ha estat i reconegut pot crear un major impacte i que quedi més temps a la seva memòria a llarg termini.

Com dèiem, la CC és una de les estratègies que possibilitaria la integració entre aquestes tres corrents, doncs les seves activitats es poden dur a l’aire lliure (com a mínim, les que fem nosaltres sí), en contacte directe amb la natura (educació experiencial), mitjançant la recol·lecció i anàlisis de dades i informació perquè els participants es facin preguntes i obtinguin resposta a qüestions, pels seus propis mitjans o amb ajuda de la comunitat (aprenentatge autèntic), i a més, utilitza instruments que faciliten l’aprenentatge i a llarg termini es pot generar una unificació entre el que s’ha après, els sentiments generats sobre el que s’ha après i els comportaments adoptats a partir de l’experiència (aprenentatge significatiu).

Per últim, podem parlar del potencial en l’àmbit de la divulgació científica. Carl Sagan, astrofísic i divulgador científic deia “vivim en una societat totalment dependent de la ciència i la tecnologia, en la que pràcticament ningú sap res sobre la ciència o la tecnologia”. No podem estar més d’acord amb aquesta afirmació i considerem que, una manera d’apropar la ciència a tota la societat és a través de la CC, la que permet conèixer projectes científics de rellevància, utilitzar la col·laboració i sinergia entre població i científics per un objectiu comú i descobrir les metodologies en la creació de la ciència.

Té límits la ciència ciutadana?

Ens agradaria enfocar aquesta pregunta des del punt de vista de les amenaces i debilitats de la CC per extreure’n les limitacions.

La primera d’elles és en la coincidència dels interessos científics amb els socials i els del públic participant. Ens referim a les esperances, els desitjos, les metes i les expectatives, ja que venen junts per determinar el focus d’un projecte. Encara que altres interessos poden entrar en joc, com per exemple el de les entitats polítiques, els organismes de gestió o els dels donants, si fos el cas, ens volem centrar específicament en els dels investigadors i els agents públics, com a elements comuns en totes les col·laboracions. Posem un exemple, pot ser que científicament sigui molt interessant obtenir dades de la floració de la Posidonia oceanica, però pot no coincidir amb els interessos socials de l’entorn on es troba aquesta planta.

Així doncs, surt la que creiem primera limitació de la CC relacionada amb l’EA: com fer que la ciutadania estigui interessada en allò que és científicament rellevant i, per tant, és socialment rellevant?

En segon lloc, existeix una amenaça relacionada amb la desmotivació dels voluntaris al no veure reconeguda la seva feina. És cert que aquesta amenaça podria ser important en els projectes on el ciutadà participa en només una fase (com per exemple, l’obtenció de dades o en la formulació de la qüestió a investigar), però s’ha de tenir també en compte quan els participants formen part de tot el procés.

També pot aparèixer la desmotivació dels voluntaris al no veure els resultats. I no ens referim als resultats científics de la recerca, si no a les polítiques o accions que s’haurien de derivar d’aquest projecte, sobretot quan parlem d’investigacions relacionades amb el medi pròxim.

I, és en aquest punt, on existeix una nova debilitat que pot ser convertida en oportunitat, ja que, tot i existir casos que presenten experiències exitoses, s’ha de tenir molta precaució a l’afirmar que el sol fet d’implementar programes d’EA i CC portaria a un canvi de comportament en els participants, ja que els canvis actitudinals i de comportament requereixen diverses estratègies per assolir-se i els projectes que han demostrat aquest assoliment mitjançant investigacions han estat pocs. Generalment, les afirmacions que ho fan estan basades en percepcions i opinions, el que no treu la seva validesa però limita les conclusions que es poden establir al respecte.

Així doncs, tenim una segona limitació en demostrar aquesta relació: com podem demostrar, amb dades, la relació entre les accions d’EA i CC i els comportaments de conservació?

Altres reflexions

Els altres membres de la taula van reflexionar sobre aquestes dues qüestions, com per exemple, el Xavier Sisquella, professor de l’escola Verge de la Salut, va fer referència a l’experiència dels projectes de CC que duien a terme amb els seus alumnes. En Josep Perelló, de l’Oficina de Ciència Ciutadana de Barcelona, va posar de rellevància que la CC no només s’havia d’entendre en verd, sinó abastar tots els aspectes de la nostra societat. També, van ser molt importants les aportacions de l’Annelies Broekman, del CREAF, que es va centrar en el potencial transformador de la CC en la pressa de decisions vinculants en l’administració i, per últim, el Sergi Herrando de l’Institut Català d’Ornitologia va destacar la necessitat de crear projectes de CC en entorns on no hi ha altra alternativa de fer ciència.