Com detecten les aus marines les zones amb abundància d’aliment?
T’has preguntat mai que fa que l’olor del mar sigui tan característica? Aquesta no és generada per un únic producte, sinó que és el resultat d’una barreja de compostos bioquímics on el que predomina és el dimetilsulfur, DMS. (Galcés & Closa, 2018). Els humans percebem quantitats molt baixes de DMS, però aquest pot ser percebut per altres organismes, com les aus marines. D’on prové aquest compost? Quin papaer juga en la relació entre aquestes aus i les zones amb abundància d’aliment?
Què és el dimetilsulfur (DMS)?
El dimetilsulfur (DMS) és el principal compost gasós de sofre en l’oceà, el qual és molt volàtil (Galcés & Closa, 2018). Aquest prové de la descomposició del dimetilsulfoniopropionat (DMSP), produït per algues, fitoplàncton marí (com els dinoflagel·lats), i algunes plantes superiors (Caruana, 2010).
Figura 1. Representació de l’estructura molecular del DMS en 2D (a) i 3D (b). Font: Caruana, 2010.
El DMS i les aus marines: els procel·lariformes
L’ordre Procellariiformes està compost per aus marines amb una gran diversitat d’espècies, on s’inclouen els ocells de tempesta, albatros, petrells, fulmars, prions i baldrigues. Aquestes aus passen la major part de la seva vida volant sobre l’oceà i romanen en terra ferma únicament uns mesos a l’any o cada dos anys per reproduir-se i criar un sol pollet. La majoria d’espècies viuen entre quatre i sis dècades i tendeixen a romandre amb la mateixa parella tota la seva vida adulta, és a dir, són monògames (Nevitt, 2008).
Figura 2. Fulmar boreal (Fulmarus glacialis) fotografiat a Hèbrides interiors, Escòcia. Font: Arnau Guardia, 2022
Aquests han desenvolupat un olfacte extraordinari. Són sensibles a una àmplia gamma d’estimulants olfactius, incloent-hi elements aromàtics associats al krill, als peixos i al fitoplàncton, com el DMS, en presentar uns bulbs olfactoris més grans que qualsevol altra au (Nevitt, 2000).
A més, aquestes aus duen a terme un vol característic en zig-zag, una estratègia que incrementa les possibilitats de detectar el DMS, a diferència d’un desplaçament rectilini. Com que aquest compost sol assolir concentracions elevades en zones de gran productivitat, la capacitat d’identificar-lo i utilitzar-lo com a indicador d’aliment pot resultar molt beneficiosa per a les aus marines que busquen aprofitar àrees amb abundància de zooplàncton —que s’alimenta del fitoplàncton emissor de DMS— i, per extensió, amb presència elevada de peixos. Les emissions naturals de DMS poden mantenir-se actives durant hores o fins i tot dies (Nevitt & Veit, 1999).
Altres animals com les foques, les tortugues, els pingüins, els peixos, els eriçons de mar i, inclús, els taurons, també se senten atrets per l’olor del DMS i, probablement, també l’entenen com un senyal indicador d’on hi ha aliment (Galcés & Closa, 2018).
Inconvenients de la detecció. Què succeeix amb els plàstics?
Malauradament, les aus marines Procel·lariformes es veuen greument afectades pel consum de plàstic. Inicialment, els plàstics no presenten DMS en la seva composició, però després d’una exposició marina en superfície d’aproximadament tres setmanes, aquests es veuen contaminats a causa de la colonització per biofilms marins, adquirint el perfil químic atraient d’aquestes espècies sensibles al DMS. Aquest fet provoca que eventualment aquests residus plàstics siguin consumits per aquestes aus (Savoca et al., 2016).
Per tant, les espècies que utilitzen el DMS com a estratègia per cercar aliment presenten una freqüència d’ingesta de plàstic del 48%, mentre que les menys sensibles només n’ingereixen en un 7,5% dels casos (Savoca et al., 2016).
Figura 3. Residu plàstic fotografiat prop de la superfície oceànica.
Font: La Moncloa, 2021
Actualment, a Espanya hi ha poca informació sobre la incidència de plàstics en aus marines, però dos estudis recents, portats a terme per la Universitat de Barcelona i l’Estació Biològica de Doñana, alerten de la presència de microplàstics en tres espècies de baldrigues: la baldriga balear (Puffinus mauretanicus) i la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan) al Mediterrani, i la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) tant al Mediterrani com a l’Atlàntic (Sánchez, 2023).
Bibliografia
Caruana, A. (2010). DMS and DMSP production by marine dinoflagellates (Tesis doctoral, University of East Anglia). https://ueaeprints.uea.ac.uk/id/eprint/25594/1/2010CaruanaAPhD.pdf
Galcés, E., & Closa, D. (2018). 100 secrets dels oceans. Cossetània Edicions.
La Moncloa (2021). España apuesta por un acuerdo global para hacer frente a la contaminación marina por plásticos.
Nevitt, G. A. (2000). Olfactory foraging by Antarctic procellariiform seabirds: Life at high Reynolds numbers. Biological Bulletin, 198(2), 245–253. https://doi.org/10.2307/1542527
Nevitt, G. A. (2008). Sensory ecology on the high seas: The odor world of the procellariiform seabirds. Journal of Experimental Biology, 211(11), 1706–1713. https://doi.org/10.1242/jeb.015412
Nevitt, G. A., Veit, R. R. & Kareiva, P. (1995): Dimethyl sulphide as a foraging cue for Antarctic Procellariiform seabirds. Nature 376, 680–682.
Savoca, M. S., Wohlfeil, M. E., Ebeler, S. E., & Nevitt, G. A. (2016). Marine plastic debris emits a keystone infochemical for olfactory foraging seabirds. Science Advances, 2(11), e1600395.
https://doi.org/10.1126/sciadv.1600395
Sánchez, F. (2023). El olor de los plásticos hace que las aves marinas lo confundan con comida. https://www.faunatura.com/olor-plasticos-hace-aves-marinas-confundan-comida.html
