Aquesta entrada preten resumir els trets característics generals de les set espècies de tortugues marines que avui en dia habiten als mars i oceans del planeta terra, així com els trets morfològics, anatòmics i adaptacions fisològiques d’aquestes.
Diferències entre tortugues terrestre i tortugues marines
Les tortugues marines, d’aigua dolça i terrestre presenten morfologies diferents degut a l’adaptació que han petit per viure en medis tan diferents. A continuació s’exposen diferències morfològiques entre les diverses tortugues.
Testudo hermanni Chelonia mydas Trachemys sp
Tortuga terrestre Tortuga marina Tortuga d’aigua dolça
Espècies de tortugues marines
Actualment existeixen set espècies de tortugues marines distribuides pels mars i oceans del món. Les tortugues marines formen part de la superfamília de tortugues quelonioideos (Chelonioidea). Aquestes es troben distribuides en dues famílies: Cheloniidae, caracteritzada per presentar una closca òssia i plaques dèrmiques i Demochelydae, la qual inlcou a una sola espècie, que presenta closca sense plaques còrnies i amb una pell queratinitzada.
Espècies de tortugues marines divides en les dues famílies existents
Com s’esmenta anteriorment la família Dermochelidae conté una única espècie, Dermochelys coriacea (tortuga llaüt), en canvi la família Cheloniidae, representa a totes les altres espècies existents, com són; Caretta caretta (tortuga babaua o cahuama), Chelonia mydas (tortuga verda), Eretmochelys imbricata (tortuga carei), Lepidochelys olivacea (tortuga olivàcia o golfina), Lepidochelys kempii (tortuga lora o bastarda), Natator depressus (tortuga plana o australiana).
Cal dir que existeixen dues poblacions de tortuga verda Chelonia mydas, considerades com a subespècies, Chelonia mydas mydas i Chelonia mydas agasizzi. La primera població habita a l’Atlàntic i és més clara de pell per això s’anomena tortuga verda o blanca, en canvi Chelonia mydas agassizii habita al Pacífic i presenta una coloració més fosca i per això s’anomena tortuga negre o prieta.
Per tenir una orientación de la diferència de mida entre les diferents espècies es pot observar la imatge que s’exposa a continuació.
Hawksbill: Tortuga carei, Olive ridley: tortuga olivàcia, Green/Black: tortuga verda, Kemp’s ridley: tortuga lora, Loggerhead: tortuga caretta, Leatherback: tortuga llaüt, Flatback: Tortuga plana
Morfologia i anatomia
Pel que fa a les característiques morfològiques típiques de les tortugues marines podem referir-nos a la seva boca en forma de bec rígid, el qual no consta de dents, sinó d’una potent mandíbula, que utilitzen per tallar i mastegar els aliments. Sembla ser que van perdre les dents fa 150-200 milions d’anys, així que en contes de dents les mandíbules estan cobertes per solcs cornis.
En les espècies carnívores solen estar afilats com ganivets per poder tallar a les seves preses, en canvi les herbívores tenen solcs amb vores serrades per tallar les plantes més dures.
Boca de tortuga marina
Cal esmentar que les tortugues no tenen reflexe de vòmit. L’esòfag té un epiteli estratificat queratinitzat amb espícules còrnies. Les espícules còrnies es disposen dirigides cap a vall de manera que ajuden a ingerir l’aliment i a triturar les parts dures de l’aliment.
Cap tortuga marina Boca oberta amb espícules Detall de les espícules còrnies
A més presenten un marcat dimorfisme sexual quan són adults. Es poden distingir pel tamany de la cua, major en mascles que a més tenen una major distancia entre la colaca i la punta posterior de la closca.
Cua femella Cua mascle
Les trotugues marines són organismes ectoterms, tot i que tenen una certa capacitat termorreguladora. La tortuga Llaüt és l’espècie de tortuga que pot suportar temperaturas més baixes, gràcies a la presencia d’un teixit subcutani molt gras, que actúa com a aïllant.
Totes les seves extremitats són aletes i les aletes anteriors són més llargues que les posteriors. A més a més no tenen el cap retràctil degut a que presenten les vèrtebres cervicals unides.
Pel que fa a la closca és aplanada, hermètica e hidrodinàmica per a una major protecció, velocitat i agilitat al medi marí. Per aconseguir això han eixamplat i fusionat les costelles i les vèrtebres a la closca.
La closca està constituïda per plaques òssies internes recobertes de plaques còrnies, excepte la llaüt que presenta una pell queratinitzada i una dermis desenvolupada que permet l’aïllament tèrmic, ès la única espècie capaç de suportar temperaturas més fredes.
Les plaques còrnies que presenta al cap, a la closca i al plastró ens ajuden a identificar l’individu en funció de l’espècie que sigui.
Com bé hem esmentat per identificar l’espècie de tortuga ens hem de fixar amb les plaques còrnies de la closca, del plastró i del cap, a continuació es resumeix en una taula les plaques identificatives de les set espècies de totugues marines.
Anatomia interna d’una tortuga marina
Com es pot observar al dibuix anterior, les tortugues tenen els pulmons a la part dorsal de l’animal, just després de la closca, la situació d’aquests pot provocar la mort a una tortuga si la deixes cap per munt, ja que el pes de la resta d’òrgans interns i d’ella mateixa aixafarien als pulmons i l’ofegarien.
Les tortugues marines no disposen de diafragma, l’esquelet fa que la respiració sigui impossible per moviment de la caixa toràcica, i és duta a terme principalment per l’acció de les extremitats. Es realitza principalment per la contracció dels músculs abdominals modificats que funcionen de manera anàloga al diafragma dels mamífers i per moviments de bombament de la faringe.
Per aquest mateix motiu la reanimació d’una tortuga deu ser amb el moviment de les seves propies aletes. S’ha de col·locar la meitat posterior de la tortuga més elevada i s’ha d’estirar cap en davant i cap en darrera de 6 a 7 vegades les seves aletes, perquè així la tortuga oxigeni. Seguidament s’han de juntar les aletes al cantó del coll i realitzar presions amb els pulgars cap a l’interior de l’animal.
Esquema reanimació tortuga marina
El medi marí conté més sal que el medi terrestre per això els animals tenen que desenvolupar certs sistemes per poder regular la salinitat del seu cos, ja que no poden formar una orina hiperosmòtica. Les tortugues marines van solucionar el problema amb les glàndules de sal, que són unes glàndules excretores de sal situades al cap. Aquestes glàndules de sal regulen l’osmosi produïnt solucions salines concentrades. Aquestes secrecions són de 4 a 5 vegades més concentrades que la sang.
En relació a això existeix el mite de que les tortuges marines ploren al sortir de l’aigua per posar els ous. La realitat és que al sortir a terra tenen que compensar la quantitat de sal del seu interior amb la del medi exterior, això les fa excretar sal pels ulls i dóna la sensació que ploren.
Per altre banda de vegades sovint succeeix un fenomen que s’anomena arribades, això és quan moltes tortugues marines de la mateixa espècie arriben alhora a una mateixa platja per anidar, actualmente encara hi ha estudis que investiguen perquè succeeix aquest fenomen. Però tot sembla indicar que està relacionat amb les Glàndules de Rathke, les quals no estan presents a totes les espècies, tenen una ubicació variable i una funció força desconeguda. Es creu que aquestes glàndules tenen funcions de secreció, per a la comunicació intraespecífica, com a inductor de les arribades i una funció antimicrobiana.
Arribada de tortugues
Adaptacions fisiològiques
Entre els vertebrats amb respiració aèria, les inmersions de les tortugues marines són les més prolongades i profundes. Una inmersió pot durar una hora i existeixen registres d’inmersió que tenen una continuitat de fins a 5 hores. A més algunes espècies com Dermochelys coriacea poden arribar a profunditats de 1300m. Per això els pulmons són relativamente grans, provistos d’una estructura interna que facilita una ventilació eficient, amb un transport d’oxigen a través del sistema circulatori extraordinari i alts nivells d’hemoglobina en sang i músculs.
A les nostres costes podem observar freqüentment tres de les set espècies mencionades, tot i que al ser animals migratoris no cal descartar veure més espècies. Les tres espècies que veiem a les nostres costes són la tortuga babaua (Caretta caretta), la verda (Chelonia mydas) i la llaüt (Dermochelys coriacea).
Tortuga babaua Caretta caretta és una l’espècie més comú a les nostres coses i aquesta sol fer inmersions de 19 a 30 minuts de 9 a 22 metres de fondària, tot i que pot arribar a fondàries de 233 metres.
Tortuga verda Chelonia mydas també es pot trobar al Meditarrani, sol fer inmersions fins als 20 metres de 9 a 23 minuts, tot i que pot arribar als 110 metres de fondària i estar 66 minuts fent inmersió.
Bibliografia
https://resistenciarockandroll.wordpress.com/2017/05/30/anatomia-y-morfologia-tortuga-carey/
https://studylib.es/doc/5187838/tortugas-marinas-sea-turtles
http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/identificacion/dercorid.html
http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/trofico/carcartr.html
https://allyouneedisbiology.wordpress.com/2014/08/26/la-tortuga-boba-caretta-caretta/
https://www.fordivers.com/es/fauna/especie/tortuga-boba/
https://www3.gobiernodecanarias.org/medusa/wiki/index.php?title=Tortuga_carey
Deixeu un comentari