Coneixes el vell marí del Mediterrani?
T’has preguntat mai si és possible observar foques a les nostres costes? Encara que avui dia és un fet força excepcional, temps enrere la nostra biodiversitat marina comptava amb una espècie pròpia de la Mediterrània i les costes atlàntiques immediates, el vell marí.
Qui és el vell marí?
El vell marí (Monachus monachus), també conegut com la foca monjo del Mediterrani, és un fòcid de mida mitjana, caracteritzat per presentar un cos fusiforme i robust, un cap arrodonit amb un musell prominent, unes extremitats curtes i una cua curta i ampla. La coloració del seu pelatge és grisa o marronosa a la part superior i blanquinosa a la part ventral (CRAM, 2019).
Aquesta espècie presenta dimorfisme sexual, de manera que el pelatge dels mascles acostuma a ser més fosc a la part superior i són lleugerament més grans en comparació amb les femelles. Els adults poden assolir entre 2 – 2,5 m de longitud i s’acosten als 250 kg de pes, mentre que els nounats fan uns 80 cm i pesen uns 20 kg (Mayol, 2008).
Figura 1. Vells marins fotografiats a la península de Cap Blanc a Mauritània. Font: Tony Peral, 2022.
Pel que fa a la reproducció, aquesta és vivípara. Es reprodueixen durant tot l’any, amb major freqüència entre finals d’estiu i principis de tardor. L’aparellament i còpula tenen lloc a l’aigua (CRAM, 2019). El part és majoritàriament d’una sola cria, que passa les primeres setmanes a terra fins a la primera muda de pèl i ha de ser alletada durant quatre mesos. La maduresa sexual és adquirida als tres o quatre anys de vida. La durada de vida és incerta, però es coneix un cas de 44 anys a Grècia (Mayol, 2008).
Respecte a l’alimentació, aquestes s’alimenten de peixos i grans invertebrats marins, com els pops, capturats amb capbussades de cinc o sis minuts. Per tal de tenir una major precisió de captura presenten vibrisses rectals, una mena de pèls rígids al voltant del musell (Mayol, 2008).
Principalment, viuen formant colònies de grandària molt variable. A les costes atlàntiques, molt productives, els estols poden ser enormes, mentre que a la Mediterrània les colònies són modestes i abunden els exemplars solitaris (Mayol, 2008).
Actualment, però, és una espècie catalogada com a vulnerable a nivell global segons la Unió Internacional per la Conservació de la Naturalesa (UICN) i en perill crític d’extinció al Mediterrani. Així doncs, com hem arribat a aquesta situació?
Impacte de l’home i causes de la regressió
A les Balears, els vells marins havien tingut segles de relativa calma, amb pocs antagonistes i cap molèstia, i molts illencs havien estat testimonis de la seva presència arreu de la costa. No obstant això, al segle XIX les coses canvien; el litoral comença a ser poblat causant el deteriorament i pèrdua del seu hàbitat (Mayol, 2008).
Ràpidament, s’incrementen les relacions foca-home. Les foques són activament perseguides i despietadament massacrades pels pescadors en ser considerades competidores dels recursos pesquers i es fa ús del seu greix i pells per la comercialització d’olis i la confecció, per exemple, de bosses per al tabac, respectivament (CRAM, 2019).
Altres amenaces importants són la captura incidental amb xarxes de pesca, les malalties causades per la proliferació d’algues tòxiques, el que es coneix com a marees vermelles, o bé, per vessaments de petroli, l’entrada d’espècies invasores i la contaminació (CRAM, 2019).
En atenció a això, a les Illes Balears la foca monjo va persistir fins a finals dels anys cinquanta, amb el darrer individu mort per un tret l’any 1958. L’última colònia estable a la península Ibèrica va ser la del Cap de Gata, a Almeria, que es va extingir entre finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta. Encara que ja no hi ha cap colònia estable, en els darrers anys s’han produït observacions puntuals (Empordà, 2025).
Figura 2. Últim exemplar de vell marí de les Balears, mort a causa d’un tret per un Guàrdia Civil a la cala Tuent l’any 1958. Font: Mayol, J. (2008)
A Catalunya, la seva presència també era habitual fins a finals del segle XIX i principis del XX. A partir de llavors, es va anar retirant cap a zones més abruptes de la Costa Brava, on també es va extingir al voltant dels anys 50. Tot i això, el 1973 es va comunicar un albirament entre Roses i Cadaqués (Urgell i Vidal, 2025).
Distribució geogràfica actual
La intensitat de la persecució ha portat l’extinció del vell marí a França (tant a Còrsega com al territori continental), al Marroc, a Portugal (tant a les Illes Açores com al territori continental), a Ucraïna i a Espanya (tant al territori peninsular com a les Illes Canàries), entre d’altres (UICN, 2023). Els darrers supervivents a la Mediterrània occidental van ser a Còrsega i Sardenya, fins als anys 70, i al Marroc, als 90 (Mayol, 2008).
Avui dia, els individus es troben escampats principalment per la costa sahariana, Madeira i la mar Egea. Trobem la colònia més gran al Cap Blanc, a la frontera septentrional de Mauritània, i el grup més ben protegit a les Illes Desertes, vora Madeira, gràcies al parc nacional de l’illa (Mayol, 2008).
Figura 3. Àrees geogràfiques on Monachus monachus es troba actualment com a resident. Font: Llista Vermella de la UICN (2023), Monachus monachus.
Possible reintroducció a la Costa Brava?
Recentment, en Jordi Sargatal, secretari de Transició Ecològica de la Generalitat, ha plantejat la reintroducció del vell marí a la costa catalana, en concret a l’Alt Empordà. En declaracions al Diari Nació Digital ha explicat que a hores d’ara el projecte es troba en una fase molt embrionària i que es preveu portar-lo a terme l’any 2027 a Cap de Creus, a cala Jugadora, dins el terme municipal de Cadaqués (Empordà, 2025).
La proposta es troba dins un programa internacional de conservació on es troben implicats països com Mauritània, el Marroc, Portugal i Espanya. Aquest pla ha permès preservar colònies com la de Cap Blanc, i contempla tant la consolidació d’aquestes poblacions com l’establiment de noves zones de reintroducció (Empordà, 2025).
Bibliografia
CRAM. (2019). Vell Marí (Monachus monachus).
https://cram.org/ca/cataleg-especies/mamifers-marins/pinnipeds/vell-mari/
Empordà. (2025). Catalunya vol reintroduir la foca monjo a l’Empordà.
https://www.emporda.info/comarca/catalunya-vol-impulsar-reintroduccio-foca-monjo-emporda.html
Karamanlidis, A., De Larrinoa, P. F., & Da, R. P. N. (2023). IUCN Red List of Threatened Species: Monachus monachus. https://www.iucnredlist.org/es/species/13653/238637039
Mayol, J. (2008). The monk seal in the Western Mediterranean: Distribution, status, threats and priority actions. The Monachus Guardian. https://www.monachus-guardian.org/library/mayol08a.pdf
Peral, T. (2023). Destino Foca monje — Tony Peral Photography. Tony Peral Photography. https://www.tonyperalphotography.com/news/destino-foca-monje
The IUCN Red List of Threatened Species. https://www.iucnredlist.org/
Urgell i Vidal, A. (2025). Catalunya ja planteja la reintroducció de la foca monjo a la Costa Brava. Impacte. https://naciodigital.cat/terra/catalunya-ja-planteja-la-reintroduccio-de-la-foca-monjo.html
