La història de la captivitat dels cetacis

Els cetacis, coneguts popularment com a dofins, balenes i marsopes, són extrets de la natura i criats en captivitat amb l’objectiu d’utilitzar-los per l’entreteniment en espectacles, encara que algunes institucions afirmen que aquestes accions tenen com a objectiu principal aconseguir la seva conservació en estat salvatge. 

És des de l’any 1861 que existeixen cetacis en captivitat, va ser P. T. Barnum qui va anunciar la primera exhibició de cetacis en captivitat en el Museu Americà Barnum a Nova York, en aquesta exhibició participaven dues belugues vives. Aquests animals mai s’havien vist en captivitat i van causar enrenou en la gent de l’època. Aquest primer intent per mantenir cetacis en captivitat es va truncar a causa d’un incendi al museu l’any 1865. No va ser fins al juny del 1938 que es va obrir el primer dofinari comercial a la ciutat de Marineland a Florida. La seva principal atracció va ser l’exhibició d’un dofí mular (Tursiops truncatus) i va tenir tant d’èxit que no van trigar altres ciutats en copiar la idea. 

Va ser llavors quan la popularitat del captiveri de cetacis va anar creixent donant lloc a la filmació de la pel·lícula “Mi amigo Flipper” (1963) i la seva sèrie televisada l’any 1964. Aquesta pel·lícula va aconseguir enamorar a tot el públic gràcies al seu protagonista, el dofí Flipper, que es convertiria en una estrella del cinema. Es va mostrar a tot el món el carisma i la intel·ligència d’aquests animals, va marcar tota una generació. Però resulta que Flipper va ser interpretat per un total de 5 dofins femella: Suzy, Patty, Scotty, Squirt y Kathy; encara que també es va utilitzar un mascle, Clown, ja que era l’únic que conseguia efectuar un dels famosos trucs que les femelles no dominaven, “caminar sobre la cua”. Es van triar femelles perquè eren menys agressives i era més probables que presentessin una pell més immaculada que es veuria millor a la televisió. De tots els dofins ressaltava Kathy, pel fet que apareixia en més escenes. Va ser entrenada per Richard O’Barry, entrenador del Miami Seaquarium. Quan la sèrie va finalitzar va ser retirada a un petit tanc. Va ser llavors quan el seu entrenador va notar que el seu estat d’ànim empitjorava, fins que Kathy va decidir deixar de respirar en les seves mans. Segons les seves declaracions, quan finalment la va deixar anar, ella simplement es va enfonsar fins al fons del seu tanc, morta.

“El suïcidi va ser el que em va canviar. La indústria (de l’entreteniment animal) no vol que la gent pensi que els dofins són capaços de suïcidar-se, però són criatures conscients de si mateixes amb un cervell més gran que el cervell humà. Si la vida es torna tan insuportable, simplement no prenen el proper alè. És un suïcidi.” – O’Barry, a la revista Time al 2010.

Anys més tard, en 1970, fundà Dolphin Project, organització benèfica sense ànim de lucre, dedicada al benestar i la protecció dels dofins a tot el món. Amb l’objectiu d’educar al públic sobre la captivitat i, quan sigui possible, retirar i/o alliberar dofins en captivitat.

El primer dofinari va arribar a europa a l’any 1966. Actualment, s’estima que hi ha un total de 58 països amb més de 3.000 cetacis mantinguts en captivitat. Els països amb més dofinaris són: Japó, Xina, EEUU, Mèxic, Rusia, Ucrania i Espanya. Aquest últim és el país amb el  nombre més gran de dolfinaris i de cetacis en captivitat a Europa, amb un total de 10. 

Extracció de cetacis del medi natural i reproducció en captivitat

Aquests primers cetacis aconseguits per les exhibicions van ser capturats des del seu medi natural, en l’actualitat encara s’utilitzen aquests mètodes en alguns punts del món, encara que molts dels dofins en captivitat han nascut sent-ho. La majoria dels mètodes de captura de cetacis són extremadament traumàtics, i inclouen persecucions en llanxes i equips de captura que lluiten amb violència contra els animals perquè se sotmetin abans de pujar-los a l’embarcació, i després col·locats en tancs o corrals temporals de poca profunditat. Tots els mètodes de captura de cetacis són invasius, estressants i poden ser mortals.

Actualment, existeix una matança de cetacis molt polèmica que també proveeix de cetacis a zoològics principalment del Japó i de la Xina. Aquesta cacera es duu a terme a Taiji, un port al sud del Japó. Aquesta població tradicionalment s’ha proveït i se sosté econòmicament gràcies a la pesca. Encara que, cada setembre se celebra una cacera massiva de cetacis. L’any 2021 el govern japonès va permetre matar o capturar un total de 1.849 dofins de 9 espècies diferents. La gran majoria d’animals són sacrificats per la seva carn, encara que els millors exemplars són capturats vius i inserits en el mercat negre per ser venuts a zoològics marins. El més alarmant d’aquest episodi que es repeteix cada any és la forma en la qual es mata a aquests animals, de forma cruel e inhumana. L’any 2009 es va filmar un documental per denunciar aquests fets on apareixen imatges inèdites de la cacera de Taiji, anomenat “The cove” i impulsat per O’Barry, fundador de Dolphin Project. Tot i que la pràctica ha estat denunciada en l’àmbit internacional, el govern japonès continua donant suport sense miraments. 

En Europa ens trobem en una situació diferent, actualment no hi ha cap individu que s’hagi obtingut de les matances massives de Taiji o de cap altra. Més de tres quartes parts dels dofins que viuen avui a Europa (aproximadament 255) van néixer a zoològics Europeus. La resta es van importar de l’entorn natural, fa trenta anys o fins i tot més en alguns casos. 

És realment necessari el captiveri de cetacis?

Deixant de banda les conseqüències de les captures per la salut dels animals, de les condicions que tenen en captivitat o de la seva reproducció en els dofinaris. Actualment, existeixen moltes situacions, en algunes els animals no es tracten de la forma correcta ni se’ls proporcionen els aliments i espais necessaris. D’altres s’inverteix per poder donar-los unes condicions de vida acceptables. Existeixen moltes opinions al respecte, molts naturalistes opinen que aquests animals necessiten viure en el seu medi natural, d’altres afirmen que la seva captivitat és necessària per a la conservació de les espècies en llibertat. Des d’un inici s’ha justificat la captivitat dels cetacis per l’educació de la població i també per fins de recerca científica orientades a la conservació i protecció de poblacions salvatges. 

El problema sorgeix quan diversos estudis demostren que el comportament dels cetacis en captivitat no és comparable amb el comportament dels mateixos en llibertat. En estudis d’audició es van utilitzar belugues en captivitat per calcular a quines distàncies aquestes poden detectar el trànsit marítim, i es va estimar una distància de 20 km. Observacions a la natura van demostrar que les belugues poden detectar embarcacions a més de 80 km. Un altre estudi amb dofins mulars va demostrar que els animals en captivitat no emeten la mateixa variabilitat de xiulets que els seus salvatges semblants. Finalment, alguns estudis demostren que els dofins en captivitat neden a velocitats molt menors que en els seus ambients naturals, així com de maneres diferents (els dofins en llibertat poden realitzar moviments a elevades profunditats, que no es poden comparar amb els que puguin realitzar en captivitat). Tots aquests aspectes posen en dubte la utilitat de les investigacions que suposadament han d’estar orientades a la conservació de les poblacions salvatges, ja que l’única informació que es pot extrapolar és que l’animal en captivitat no pot actuar de la mateixa manera que fan els salvatges.

Per tant, no es pot justificar la captivitat dels cetacis per la seva conservació en estat salvatge, ja que en molts casos és impossible esperar que un cetaci criat en captivitat pugui tenir el mateix comportament que un de salvatge. Llavors, realment és necessària la captivitat de cetacis? O és només una activitat que econòmicament beneficia a algunes persones?

 

Bibliografia