Els mars i oceans juguen un paper determinant en la regulació dels ecosistemes del nostre planeta. L’aigua marina cobreix aproximadament el 71% de la superfície de la Terra però, actualment, la vida als oceans està patint un procés de canvi accelerat. La contaminació, el canvi climàtic i la sobreexplotació pesquera van esgotant els recursos de tota la cadena tròfica marina. Des dels grans mamífers, cetacis i peixos fins a la vida més invisible dels fons dels oceans, tots surten perjudicats. 

Les tècniques de pesca que causen aquesta problemàtica són també molt destructives. Un dels mètodes de pesca industrial més utilitzat és la pesca d’arrossegament. Aquest mètode consisteix a arrossegar una xarxa enorme i pesada al llarg del fons marí per aixecar tot el que trobi al seu pas. Investigacions realitzades han relacionat l’arrossegament amb forts impactes en el medi ambient, com ara la pesca d’un gran nombre d’espècies no objectiu, així com també la destrucció de la superfície del sòl marí.

Aquesta pesca d’espècies no objectiu és coneguda com a pesca incidental. Aquesta es produeix quan, de manera involuntària, es capturen peixos o altres espècies marines mentre s’està intentant pescar un altre tipus de peix. En alguns casos, les captures incidentals no es poden evitar i hi ha espècies no desitjades que acaben a les xarxes de pesca. Algunes d’aquestes espècies poden estar en perill d’extinció i protegides, com són els cetacis, les tortugues, els taurons… Un altre problema que s’associa amb les captures incidentals és que alteren la cadena tròfica en capturar, sense voler-ho, peixos dels quals depenen altres per alimentar-se. Finalment, poden provocar que la població d’una espècie de peix es redueixi fins al punt en què és difícil que es recuperi. Això pot passar si les arts de pesca no estan dissenyades per permetre que els exemplars juvenils puguin travessar-los lliurement i reproduir-se, per exemple.

Per altra banda, l’increment de la demanda mundial de recursos pesquers està estretament lligada a l’augment demogràfic mundial. Els peixos són la principal font de proteïnes animals per a 1000 milions de persones. L’any 2010, la demanda de productes de la pesca va suposar uns 128 milions de tones, és a dir, 18,4 kg per persona (Figura 1). Per tant, és impossible evitar el consum de peix, ja que l’alimentació de la població mundial depèn d’aquest recurs. El que sí es pot fer (i és molt important fer-ho) és saber d’on prové aquest peix que consumim, per evitar les conseqüències que pot tenir la seva sobrepesca. 

Figura 1: Consum d’aliments aquàtics per continent (1961-2019). Font: FAO. 2022. El estado mundial de la pesca y la acuicultura 2022. Hacia la transformación azul. Roma, FAO

Cas de cogestió pesquera a Catalunya: la pesca del sonso.

El sonso és una espècie de peix de mida molt petita, un adult arriba als 10 cm, encara que s’han arribat a trobar de 15 cm. Forma moles voluminoses en aigües molt somes, gairebé a peu de platja (Figura 2). A més, es menja fregit a la Mediterrània des de fa segles, és un plat molt preuat en la nostra gastronomia. 

Figura 2: Mola de sonso a peu de platja. Fotografia pròpia de la plataforma MINKA.

La pesca amb la sonsera consisteix en el següent:

Un cop localitzada i identificada visualment la mola de peix, se l’encercla amb l’art (de bandes molt llargues). Posteriorment, es tiren les dues bandes amb l’ajut d’un virador des de la barca, i el peix queda concentrat en el cóp, part final de la xarxa, que és de malla pràcticament cega, és a dir, amb els forats molt petits. A més, la seva pesca es realitza molt a prop de la costa.

Aquest tipus de pesca, per tant, presenta dos problemes:

La proximitat a la costa i la mida dels forats de la xarxa, ja que el 21 de desembre de 2006, la Unió Europea va adoptar un reglament sobre la gestió per a l’explotació sostenible dels recursos pesquers al mar Mediterrani. Aquest reglament adopta mesures tècniques relacionades amb la mida de la malla i la mínima distància a la costa, així com les profunditats permeses per a les xarxes remolcades. Fins el 31 de maig de 2010 s’aplicaven excepcions transitòries a la mida mínima de malla i la distància mínima des de la costa, però va arribar el punt en que aquest tipus de pesca es va considerar il·legal. 

Va ser llavors quan els pescadors, l’administració pública i els científics es van posar en marxa per aconseguir que aquesta pesca fos una excepció. Per tant, es va desenvolupar un pla de gestió d’acord a les normes de la Unió Europea de la pesca amb l’art de tir des de l’embarcació, anomenat “sonsera”. Es va crear formalment un Comitè de Cogestió amb la missió específica de garantir una pesca sostenible. El Comitè està integrat per les administracions públiques, associacions de pescadors, investigadors i organitzacions no governamentals.

Actualment, la pesca del sonso és legal i els propis pescadors són els que s’imposen les normes establertes pel Comitè de Cogestió per garantir la seva pesca sostenible. El pla estableix un període de veda i un de pesca, que cada any va de l’1 de març al 15 de desembre, encara que pot variar depenent de l’estat de l’espècie. Això permet una recuperació del sonso i, a més, els pescadors obtenen major benefici pescant menys peix, ja que el producte disminueix, la demanda augmenta i, per tant, el preu del mercat també augmenta. 

Aquest és un exemple molt concret de com s’ha pogut gestionar la pesca d’una espècie per evitar la seva sobrepesca i el declivi del seu hàbitat, però és el punt d’inici per la creació de més programes de gestió per evitar la sobrepesca a escala local, i més endavant a escala internacional.

 

Bibliografia